Més independentistes exiliats

Més compatriotes marxen a l'exili. En parlaven ahir a "La Tertúlia proscrita":

 

Tot i les promeses d'una amnistia que, de moment, no està aprovada i que , en cas que s'aprovi, encara caldrà veure com i a qui s'aplica.

Tsunami Democràtic no era una organització terrorista. Simplement, no ho era. Terrorisme és el que va fer Hamas el passat 7 d'octubre de 2023. O el que va fer Estat Islàmic a Moscou el 24 de març d'enguany. 

Tsunami Democràtic, en el millor dels casos, seria una organització que va servir per mantenir unes protestes cíviques, sense un paper a terra, sota el control necessari per a que, precisament, no caigués un sol paper a terra, i que ningú s'endugués la fotografia que volia. 

Resistència civil, i no terrorisme, van ser les protestes a Urquinaona per la sentència del procés. No van ser terrorisme.

Res del que ha passat a Catalunya després dels atemptats del 17 i 18 d'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils es pot qualificar de terrorisme.

O potser sí, però no pas les accions del bàndol independentista. 

Sí que es pot qualificar de terrorisme d'estat el setge policial, els helicòpters nocturns sobre Barcelona, l'acció policial "a por ellos" del primer d'octubre, el lawfare, el segrest dels presos polítics durant anys, les multes, l'espionatge i els seguiments a independentistes. 

Incís. Com he fet una referència a Hamàs,  per aclarir conceptes,  diré que el que fa Netanyahu amb Gaza no és terrorisme d'estat. És pitjor. És un genocidi. En canvi,  el que fa Putin amb els seus opositors és clarament terrorisme d'estat. Anem veient les diferències? 

Tornem al 2017. Aquella persecució va fer que una part del govern romangués a l'exili. Alguns exiliats van anar tornant, a canvi de silenci i obediència, i per això només Clara Ponsatí va ser detinguda en tornar a Barcelona. Altres encara no han tornat i esperen fer-ho emparats per l'amnistia. Fa pensar.  En tot cas, a dia d'avui sabem que els darrers temps ha marxat més gent a l'exili. 

Aquests últims que han marxat a l'exili eren la segona fila del 1-O. Segona fila, però potser més valuosa que la primera. Aquests estaven convençuts que "el procés" anava de debò, i han marxat. Ens hauria de fer pensar què vol dir això, i què poc de fiar resulta aquesta amnistia.

No ha canviat res. Espanya segueix reprimint l'independentisme. Per molt que es digui, el PSOE no ha acomplert cap ni una de les promeses que va fer a ERC i Junts. Tinc el fort convenciment que l'amnistia no s'aplicarà. També estic convençut que, si a l'empara de la llei d'amnistia, Carles Puigdemont posa el peu a Barcelona l'empresonaran. per molta llei que estigui aprovada. Un cop a presó, ja veurem què li fan, o que no pateixi "un accident".

Espanya és l'estat ocupant. Catalunya no pot sobreviure nacionalment sent una part de l'estat espanyol. Però és que els ciutadans de Catalunya, pel fet de viure a la Catalunya ocupada, estem permanentment castigats. És impossible millorar. 

Avui ho deia el del PP. Ni tan sols es pot parlar de model de finançament per a Catalunya mentre existeixi l'independentisme. Sense adonar-se'n, el molt fill de puta estava dient que tots els ciutadans de Catalunya, siguin o no independentistes, estan castigats perquè a Catalunya una part important de la població se sent més catalana que espanyola, o té una identitat nacional que no és exclusivament espanyola i aspira, de forma justa i natural, a que aquesta identitat particular tingui una expressió política. 

Si aquesta expressió és la independència de Catalunya aquesta expressió ha de ser acceptada. És exactament per això que es va fer, i guanyar sota les porres, el referèndum del primer d'octubre de 2017. És per aquest referèndum que Espanya és morta. La desgràcia és que encara no és enterrada. És un zombie que es va podrint poc a poc, però que encara mossega i infecta. Per això encara hi ha gent que marxa a l'exili.

Hem de resistir. Tinc força clar que a les properes eleccions no puc votar a cap partit independentista que tingui al front a gent de la "primera fila" que anaven de catxa al 2017. M'ho he de rumiar. Votaré a qui digui clarament que hem d'enterrar al zombie; que digui com fer-ho, per perillós que sigui;  que digui que no serà fàcil; que digui que els lliris van cremar tots; i que cal mobilització, resistència civil, insubmissió, desobediència i control del territori. Si no tinc partit al que poder votar, no votaré.

Perquè aquest no és, ni per casualitat, el millor dels mons,  i els ocupants sí que són terroristes, d'estat. 

Els terroristes són feixistes. NO es negocia amb terroristes. Se'ls derrota.

Bentornats falciots.

Amb ànim estrictament documental: ja es veuen falciots volant a Barcelona. 

Encara pocs, però ben aviat seran molts i els seus xisclets se sentiran per tota la ciutat.  Els millors voladors. Els més valents i forts. 

Ara han de fer els nius. Espero tenir la sort que algunes famílies de falciots facin niu als forats de la façana del davant. Espero tenir-los de veïns i poder veure com peixen els seus pollets.

Amb els falciots ara, i més endavant amb la floració del fals gessamí de la rambla de Sants (el calaix) la primavera haurà esclatat. Tant de bo que la primavera porti més pluja.

Ha plogut una mica. Però no prou.

Les recents pluges han reviscolat el verd i estem deixant enrere el gris esmorteït de l'hivern. La incipient floració porta color als parcs i jardins de la ciutat.

Diuen que mercès a aquestes pluges i a la neu que es fondrà, ja no caldrà apujar el nivell de restriccions. És dir, manca aigua i calen restriccions, però no se n'incrementarà la duresa.

Tant de bo que els polítics i gestors que han permès arribar aquesta situació fossin reemplaçats d'una vegada per totes a les properes eleccions. No tindrem tanta sort.

Vostès disculparan que, al final, l'ànim d'aquest post no ha estat estrictament documental.

"L'amenaça de guerra a Europa és total i absoluta"

 La ministra de defensa diu que "l'amenaça de guerra a Europa és total i absoluta". També diu que "M'agradaria fer una crida d'atenció a la societat espanyola perquè de vegades tinc la percepció que no som conscients de l'enorme perill".

Jo no sé la resta. Però jo sí que en cóc força de conscient d'aquest perill.

L'estat espanyol és un important productor d'armament i, per tant, hi han ulls cobdiciosos mirant la guerra a Ucraïna. Hi han súper rics salivant pensant en els beneficis d'una guerra "sostenible" a Ucraïna.  

 El perill, per mi, no és Rússia. El perill són els malvats que veuen en el deliri de la guerra "sostenible" a Europa un increment indecent dels seus beneficis. D'aquests n'hi han a Rússia, sens dubte, però també als Estats Units, i a Europa, i si no pregunteu a la Lagarde i al Macron.

Aquests genocides volen guanyar diners amb una "guerra sostenible". Els pobles  posarem la carn i la sang, i ells es quedaran amb els guanys i els beneficis.

No. Em nego. M'hi oposo.

A veure. Serà que no ho tinc ben entès. Dels polítics no me'n refio gaire, però entenc que la seva acció és en virtut de una representació. El polítics són triats  pels votants per a representar-los. Estic força convençut que els votants del PSOE no volen cap guerra amb Rússia i sí, en canvi, que la guerra a Ucraïna se solucioni per vies diplomàtiques com abans millor. Estic molt convençut que anar a la guerra amb Rússia és l'última de les opcions que es plantegen els votants del PSOE. Per tant, si el poble mana i els polítics obeeixen, entenc que la ministra de defensa i tot el govern de l'estat en general descarten de pla una guerra.

I si no és el cas, i el PSOE (o el PP) pretén portar l'estat a la guerra, com un servei més a la indústria de l'armament, i als endollats que hi pugui haver, i als que esperen transitar portes giratòries en un futur, caldrà recordar al PSOE (o al PP) que igual que se'ls ha votat se'ls pot deixar de votar.

És possible que aquesta amenaça de "no us votarem" al PSOE (o al PP) no li faci ni pessigolles. En definitiva, molta gent  vota "pels colors", com si el partit fos un equip de futbol, i tant els fa el programa o el candidat. En definitiva, de barrabassades n'han fetes moltes i de molt grosses, i allà estan. Segueixen rebent milions de vots.

No, la cosa no pot quedar-se en esperar a les properes eleccions per veure com "la  democràcia", de nou, només serveix per a perpetuar l'status quo. 

No. L'amenaça ha de ser aquesta: si ens foteu en una guerra, fills de puta malparits, la tindreu.  Però no serà a Ucraïna. Serà als nostres carrers.

8 Març 2024. Diada Internacional de les Dones.

 

 

Avui és 8 de març, dia internacional de les dones. Al mateix moment en que escric aquest post, s'estan fent diverses manifestacions i actes reivindicatius arreu de Catalunya.

Aquesta diada ha rebut diversos noms amb el pas del temps. Actualment sembla que hi ha acord en anomenar-la "Diada Internacional de les Dones". El nom dona empara a diferents reivindicacions.  EN tot cas, el nom, i les paraules, són importants, i volen dir coses.

De primer, la paraula "dona". El temps actual es caracteritza per ser líquid. Les identitats són líquides, i una paraula tan forta i rotunda com "dona" tampoc s'ha escapat de rebre interpretacions líquides. Potser els budistes tenen raó quan diuen que el Jo, i la "identitat" només són enganys de la ment. No dic que no. Però això no treu que la identitat tingui una gran utilitat pràctica. Saber qui sóc "jo", la meva identitat, em permet relacionar-me amb "tu", amb la teva identitat. La identitat és la pedra angular de les societats. Potser la identitat i, en particular, la identitat de gènere només és una construcció cultural, o un conveni. Però, precisament per això dies com el d'avui, la identitat de gènere té unes conseqüències determinants sobre la vida de les persones. Per mi és força clar què és i què no és una dona, o què és i què no és un home, però Déu me'n guardi d'escriure-ho. Dit això. Avui és el Dia de Internacional de les Dones. De les Dones.

Segona: la d'avui és una diada reivindicativa, i de lluita. De lluita feminista. De lluita. No de performances. Les formes de lluita no violenta, de resistència civil no violenta són moltes i variades: vagues, manifestacions, concentracions, escarnis, ocupació de llocs, denúncies, insubmissió, insubmissió fiscal, recollida de signatures, iniciatives populars parlamentàries... Eventualment les performances i l'art també poden ser formes de lluita, quan es fan amb clara intenció  de denúncia i de disputa d'espais als poders opressors que els ocupen. A Catalunya hem viscut anys de performances massives que al crit de "ni un paper a terra" i "no els donem la foto que volen" han malbaratat la força de la mobilització de milions de persones. Hem après alguna cosa?

Tercera. Hi han moltes reivindicacions en aquest dia però, per mi, n'hi han dues de centrals:  Acabar per sempre amb la violència contra les dones, i segona, igualtat de drets efectiva entre dones i homes, en particular igualtat de drets laborals i de  remuneracions. 

Acabar amb la violència contra les dones és el primer pas i el més fonamental. Com es fa, no ho sé. Suposo que cal canviar formes de pensar i educar en la igualtat. La realitat és que la societat, a dia d'avui, segueix sent molt masclista. La generació dominant, diguem que la població entre 45 i 65 anys és majoritàriament masclista. Les generacions que segueixen no ho són tant, i això vol dir que alguna cosa s'està fent bé. Tanmateix, s'ha detectat un repunt de comportaments masclistes entre els més joves, i això vol dir que alguna cosa que es feia bé, últimament ja no es fa tan bé. Per què? Segur que la resposta és força complexa. L'educació és important. Però l'educació és més responsabilitat de les famílies que de les escoles. És important tenir clar això. Si les famílies no poden educar als fills, per falta de recursos, o de temps, i no assumeixen la part que els toca, el sistema fracassarà. Ara demanem-nos per què les famílies no poden educar als fills. Ara demanem-nos quins valors transmeten les famílies als fills, si és que els transmeten. Ara demanem-nos quins són els valors que caldria transmetre als fills per a que les noves generacions desterrin la violència contra les dones. 

És el sistema mateix que és violent, i violent contra les dones. Cal denunciar la violació sistemàtica com arma de guerra. A les guerres d'Ucraïna i Gaza, al Kurdistan, a tants i tants conflictes, es cometen violacions de dones de forma sistemàtica. La pau és un imperatiu feminista.

El fet és que no s'acabarà d'un dia per l'altra amb la violència contra les dones. Aquesta és una tasca de generacions i que depèn que durant generacions s'apliquin correctament les polítiques adequades. Amb els partits i el model social actual, del curt termini i dels rèdits electorals immediats, gairebé em sembla utòpic.

Igualtat de drets, igualtat de sous: És un corol·lari de l'anterior. El sistema és desigual. El sistema funciona en base a jerarquies explícites o implícites. El poder malda per mantenir-se i, per tant, combat tot allò que representa una amenaça. La conquesta de drets sempre és una amenaça per al poder. Teòricament,  homes i dones tenen els mateixos drets, però a la pràctica no és així. Hi ha tot un sistema de poder que depèn del manteniment d'aquesta desigualtat. De nou, cal denunciar aquestes desigualtats i combatre els poders que en depenen. El poder no és un cosa abstracta. Són persones amb noms i cognoms, que es poden identificar, denunciar i fer-les fora dels llocs de poder que ocupen.

La d'avui és una diada de reivindicació, denúncia i lluita. El món tal com el coneixem no és lloc per a dones. La qüestió no és que les dones deixin de ser dones, la qüestió és canviar el món per a que sigui un món per a la humanitat, que és una paraula, per cert, femenina.

Com deia l'Arcadi, un altre món és possible.

Referències

Un parell de noms a tenir en compte:

Rafael Poch. Periodista i escriptor. Ha estat corresponsal a Rússia, Xina i Alemanya i coneix la realitat d'aquests països. Recentment, Vilaweb ha publicat aquesta entrevista. A YouTube es pot trobar la conferència «Guerra i Pau a Ucraïna: Dos anys després. Amb Rafael Poch de Feliu.» Vet-la aquí:

 Trobo molt important poder escoltar una veu que parla amb criteri propi i argumentat. A mi m 'ha fet rumiar.

Tot rumiant, m'ha semblat veure una connexió amb el segon nom que he trobat tot llegint el Vilaweb: Christophe Guilluy. Guilluy és un geògraf i pensador francès que reflexiona sobre el món actual i parla de la fi de la classe mitjana, de la secessió de les elits i de com la fi de la classe mitjana dona pas a la "gent ordinària", als "desposseïts". L'emergència dels desposseïts dona pas als populismes i al món convuls que avui veiem. 

El que diu Guilluy encaixa amb la vella idea (i constatació a la realitat) de l'elit dels que tenen el poder, i de la majoria que és objecte de l'exercici d'aquest poder. Aquests serien els desposseïts. Els «dépossédés». Aquest és precisament el títol del darrer assaig de Guilluy. Tot seguit, l'entrevista que li van fer recentment a l'emissora Europe1. en la que parla de l'actualitat des del seu punt de vista.

L'entrevista de Tucker Carlson a Vladimir Putin.

El passat divendres 9 de febrer, el periodista nord americà Tucker Carlson va entrevistar Vladimir Putin. Va ser una entrevista llarga, de dues hores,  en la que el president rus va tenir temps per a donar el seu punt de vista sobre la situació mundial, sobre els fets històrics que els han propiciat, i sobre el conflicte a Ucraïna, en particular.

El món es divideix entre els que exerceixen el poder, i els que són l'objecte de l'exercici d'aquest poder.  Putin és l'home més poderós de Rússia des de fa 25 anys (És president o primer ministre de Rússia des de 1999). És, per tant, un dels homes més poderosos  del món, i les seves decisions influeixen, directament, en la vida i la mort de gent d'arreu del món.

Que Putin concedís una entrevista vol dir que a Putin li convenia. Que aquesta entrevista es pugui trobar fàcilment a Internet i que molts mitjans se n'hagin fet ressò, vol dir que a molta gent poderosa també li convé.

A l'entrevista Putin ofereix una imatge que, essencialment, és positiva. La d'algú confiable, amb interessos propis però que va de cara. Aquella mena de persona amb la que estaries disposat a fer tractes, tot i que saps que no et posarà les coses fàcils. És obvi que el seu equip d'imatge fa un treball excel·lent i, d'altra banda, un no pot treure's del cap la idea que, realment, Putin és així. Cosa que, de fet, confirmaria l'excel·lència del seu equip d'imatge. 

Com sigui, després de 25 anys al front de Rússia, Putin és un veterà actor de la política internacional. Probablement aquesta veterania és també un grau i segurament el seu coneixement i experiència no tingui equivalent dins l'elit dels poderosos. 

De l'entrevista jo em quedo amb el que diu que la pau és perfectament possible si hi ha voluntat, i que ell té aquesta voluntat. Jo crec que la té, i precisament aquesta entrevista en seria la prova, així com el fet que no ha estat censurada. Els poderosos de Rússia estan disposats a parlar de pau, i els poderosos d'occident també.

Per les notícies que arriben, sembla que la guerra està prenent mal aspecte per a Ucraïna. Personalment, crec que aquesta entrevista, en que Putin apareix com algú amb el que es pot parlar i no com el dimoni, és un primer moviment per fer més dolces unes negociacions de pau en les que, molt probablement, Ucraïna perdrà el Donbas, Crimea i qui sap què més.

La molt probable presidència de Trump hauria de portar a una distensió entre els EUA i Rússia. La qüestió serà, doncs, com quedarà la relació entre la UE i Rússia. Lamentablement, a Alemanya avui no hi ha una Angela Merkel capaç de parlar, i d'entendre's, amb Vladimir Putin. En realitat la UE ha de fer front a una revolta interna, que avui té a la pagesia com a punta de llança, però a la que segurament s'hi podrien afegir més sectors. Una revolta interna contra unes elits que han utilitzat la UE com a plataforma de lobbies i negocis, en lloc de servir a l'ideal d'Europa. 

Europa avui és decadent, en mans d'una elit essencialment corrupte. No tant de la corrupció xarona i vulgar a l'estil del PP - sobre amb calés, rot i escopinada - si no més aviat d'aquesta corrupció "legal" - estil PSOE - de portes giratòries que aprova lleis d'obligat acompliment per afavorir a lobbies i multinacionals. La revolta dels pagesos va contra aquests. La revolta de tots, hauria de ser.

En fi. Putin parla i crec que és una bona idea escoltar-lo. Vet aquí l'entrevista:  

Ep. 73 The Vladimir Putin Interview pic.twitter.com/67YuZRkfLL

— Tucker Carlson (@TuckerCarlson) February 8, 2024

 

 (Si voleu subtítols en anglès, accediu a l'entrevista a X, click a Watch on X,  i feu click a la icona "cc").

Cagumdéu! (tractorada a Barcelona)

Els pagesos han entrat a Barcelona amb els seus tractors. 

La gent, majoritàriament, els ha aplaudit. Potser no vol dir res, o potser sí.

Jo me'ls he trobat en sortir de la feina. He fet a peu el tram de la Diagonal entre la plaça del Cinc d'Oros i la de Francesc Macià. Els carrils centrals ocupats per les màquines dels pagesos. Són ben grosses aquestes bèsties, cagumdéu! Algunes ho en són molt, de grosses! I quina pudor a adob que fotien algunes! Recagumdéu!

Només calia parar una mica l'orella. Feia força temps que no sentia tants cagumdéus seguits. Cagumdéu, hem de dir-ho més! Aprofito per saludar al Vini, de Mora d'Ebre, que diu un dels cagumdéu més castíssos que recordo.

Les reivindicacions de pagesos i ramaders són variades: es reclamen preus justos, la regulació i el control de les importacions de tercers països, es denuncia l’incompliment de la llei de la cadena alimentària, la queixa per l’excessiva burocràcia, les restriccions per la sequera i es demanen mesures per garantir el relleu generacional. No demanen res d'estrany, cagumdéu! Tot té molt de sentit.

La sobirania d'un país és la suma de les sobiranies parcials. En particular,  la sobirania alimentària: que Catalunya produeixi prou aliments per a garantir la nutrició de tota la gent que hi viu. La sobirania alimentària depèn d'agricultors i ramaders. Sense agricultors i ramaders, l'alimentació queda en mans de corporacions de fora de Catalunya. Si no tenim agricultors, grangers i ramaders catalans, no hi hauran cols del país al súper. Amb sort, seran cols xilenes. Sense sort, serà concentrat proteínic fent amb pasta de grills. Aquest és el motiu bàsic pel que convé donar suport a la protesta del sector. Perquè ens hi juguem l'alimentació, i ens hi juguem la sobirania. Cagumdéu, és fàcil d'entendre!

La gent de pagès no s'està per punyetes. Ja han vist com va això de les "taules de diàleg" i diuen que no pensen anar-se'n sense haver obtingut solucions. Si més no, aquesta nit la passaran a Barcelona.  

Com que una imatge val més que mil cagumdéus vet aquí algunes de les fotos que he fet mentre tornava a casa: 

 «ProUTA burocràcia».

 

«Nosaltres collim, nosaltres decidim».

 

«La nostra fi, la vostra fam».

 

«Prou burrocràcia».

 

«No farmer, no food. La nostra fi, la vostra fam».

 

«Preus dignes. La terra sempre serà nostra».

 

«Sense el sector primari, la nevera la faràs servir d'armari. Fora burocràcia».

«Apicultors en lluita. Per una professió digna».

 

«No farmers, no food».

«Diem prou. Prou burocràcia. Preus dignes».

«Sense sector primari, la teva nevera serà armari».

 

Molta força! Gràcies per lluitar! Ens veiem als carrers!